Reportatge

EL LLINÇ IBÈRIC

És un felí d'aspecte gràcil, amb potes llargues i una cua curta amb una borla negra en l'extrem que sol mantindre dreçada batent-la en moments de perill o excitació. Les seues característiques orelles punxegudes estan acabades en un pinzell de pèls negres rígids que afavorix el seu camuflatge al descompondre la redona silueta del seu cap. També són característiques les patilles que pengen de les seues galtes. Apareixen a partir de l'any de vida, quan a penes pengen per davall de la barbeta i augmenten de grandària amb l'edat. Els mascles tenen les patilles i els pinzells negres i més llargs que les femelles.

Podrem veure que menja el llinç, com es relaciona i com es comporta

COMPORTAMENT

En la majoria dels casos, el linx ibèric viu de manera solitària i nòmada, i és molt territorial, mostrant-se més sociable en l'època de zel. És un àgil caçador. S'aproxima sigil·losament a la presa i bota sobre ella amb rapidesa. Menys sovint espera ocult a què passe una presa. Quan les temperatures màximes augmenten, els linxs passen més temps descansant, al contrari que quan hi ha precipitacions. Els linxs juvenils són bàsicament crepusculars i diürns, amb un augment de la seua activitat nocturna després del seu primer any de vida. Durant l'hivern, els linxs poden tindre activitat durant les 24 hores del dia, contrastant amb els seus hàbits quasi estrictament nocturns a l'estiu.

ALIMENTACIÓN

El linx ibèric és l'únic carnívor considerat especialista en la caça de conills. Esta espècie li aporta del 80 al 90 % de la seua alimentació. També consumix anàtids, ungulats, perdius, xicotets mamífers i altres aus. L'aparició d'estes preses en la seua dieta depén de l'època de l'any, de la disponibilitat de preses i de la zona. Pel pes, el 93 % de la presa del linx ibèric durant l'estació de l'estiu està compost per conills, que patixen en determinada època la mixomatosi. La proporció de conills en la dieta disminuïx lleument en els mesos de l'hivern, quan el nombre de conills estan en un punt baix anual. En este temps, cacen cervatells i muflons juvenils. En els marenys del Vedat de Doñana, al llarg de la costa sudoccidental espanyola, els ànecs són un recurs alimentari estacional important des de març a maig, durant l'època de cria. Les necessitats energètiques del linx ibèric s'ha estimat que equivalen a aproximadamente  un conill per dia

REPRODUCCIÓN

L'època del zel comença entre gener i febrer, avançant-se en les regions meridionals des de finals del mes de desembre fins mitjan del mes de febrer. El linx, a pesar de ser un animal d'hàbits solitaris, en esta època de l'any sol romandre amb la seua parella. Trien els caus en llocs ben protegits i amagats com a penyals o arbres buits. La gestació dura de 65 a 72 dies, de la qual cosa es deduïx que l'època del naixement se situa entre els mesos de març i abril. Les ventrades solen constar d'una a quatre cries, sent el més habitual dos cadells. A les quatre setmanes la mare linx canvia de cau, i als dos mesos els cadells són capaços d'acompanyar a sa mare en les caceres. Estos són independents als 7 o 12 mesos (més o menys quan la femella entra novament en zel) i romanen en el seu territori natal fins als 20 mesos. Solen sobreviure a la independència entre un i dos linxs per femella.

Les femelles poden criar en el seu primer hivern, però l'època de la primera reproducció depén de factors demogràfics i ambientals. En una població d'alta densitat, com la de Doñana, l'edat en la primera reproducció depén de quan una femella adquirix un territori. Açò ocorre normalment a causa de la mort o a l'expulsió d'un resident. És possible que una femella no es reproduïsca fins transcorreguts cinc anys d'edat, i només quan sa mare muira i adquirisca un territori es reproduirà (el que no afavorix la repoblació del linx) . Solen viure uns 13 anys, sent fecunds fins als 10 anys.

En 2013 es calculava que només quedaven dos poblacions a Andalusia aïllades entre si amb un total d'un poc més de tres-cents individus en aumento, més una altra en els Montes de Toledo d'uns quinze individus i per això escassament viable, la qual cosa ho convertix en l'espècie de felins més amenaçada del mundo. En 2018, es va estimar una població de sis-cents exemplars en llibertat. La població es troba distribuïda principalment per Andalusia (en Parc Nacional i Natural de Doñana, en Serra d'Andújar i Serra de Cazorla) , una altra gran part per castella-la Manxa (en els Montes de Toledo) i es creu que hagen pogut arribar al sud de la Comunitat de Madrid. També pareixen haver començat a repoblar en la província d'Alacant, on no s'albiraven exemplars des de la dècada de 1950-60.5 També s'han albirat exemplars en l'Altiplà de Yecla-Jumilla, Regió de Murcia.